Rivà che ère giust a metà de la mé vida
me son catà drento inte ‘n bosch scuro
parchè no ‘ndèe pì par la bona strada.
Sol che me vien in mente sto bosch nero
e dur e fisso, me se strenzhe el cor,
me manca el fià, no me par gnanca vero!
L’era ‘n bosch cussì amàro ‘fà la mort;
ma quel che ò vist là-zhò no posse tàsar
cussì dirò del ben che se ghe pol cior.
No savarìa pì come podérghe rivar
da tant che me ère insemenìo insenpià
lòra che la verace via ò volést lassàr.
Ma come che sot an mont ère rivà
giust là ‘ndove che finìa quel pian
che tant me vèa fat mancar el fià
ò vardà de sora e ò vist la man
del sol che ghe coverzéa la schena
al monte e tut se sciarìa pian pian.
Alora l’è ndà via de l’ànema la pena
.... ... ...
Lòra lù al s’à movèst e mi darente.